lunes, 26 de abril de 2010

Text 1 Kant


En el text Kant afirma que tot coneixement prové de l’experiència, tot s’inicia amb les impressions que provenen directament dels objectes i que captem a través dels sentits i que es converteixen en matèria del coneixement.

Cap coneixement precedeix de l’experiència i amb ella comencen tots.
Però encara que el nostre coneixement comença per l’experiència, no té perquè ser així. Podria ser un compost del que la nostra ment a captat de les impressions i de la nostra pròpia capacitat de coneixement, aquesta que no distingim fins que un llarg exercici a través de l’experiència ens ajuda a diferenciar-ho.
Hi ha una qüestió que queda vigent, de si hi ha un coneixement semblant, independent de l’experiència i de les impressions. Aquest coneixements són a priori, el contrari que els empírics que creuen en els a posteriori.

viernes, 16 de abril de 2010

Proyecte 5 Gottfried Leibniz

Aqui podeu trobar un power point resumint el meu treball sobre le filosòf Leibniz:

lunes, 12 de abril de 2010

Sobre el sentiment moral


Sembla evident que els fins últims de les accions humanes no poden ser explicats, en cap cas, per la raó, sinó que es recomanen del tot als sentiments i afeccions del gènere humà, sense dependència de les facultats intel•lectuals. Pregunti’s a un home per què fa exercici; contestarà que perquè desitja conservar la salut. Si se li pregunta llavors per què desitja la salut, respondrà al punt, perquè la malaltia és penosa. I si es prossegueix l’enquesta i es desitja saber la raó per la qual odia el dolor, no en podrà donar cap. És aquest un fi últim, que no va referit a cap altre objecte. Potser a la segona pregunta, per què desitja la salut, pugui contestar també que és necessària per a l’exercici de la seva vocació. Si se li pregunta que per què desitja això, contestarà, sense més, que perquè desitja diners. Si se li pregunta per què?, contestarà que és un instrument de plaer. I és absurd preguntar-li la raó d’això. És impossible que hi hagi un procés in infinitum; i que una cosa pugui ser sempre la raó per la qual una altra és desitjada. Quelcom ha de ser desitjable per si, i pel seu acord i conveniència immediata amb el sentiment i l’afecte humans.


En aquest text Hume ens parla de la moral, diu Hume que les accions humanes no provenen de la raó, sinó dels sentiments. El sentiment és el que serveix com a fonament de les nostres tries. La raó ens podria resoldre els dilemes morals i determinar el que hem de fer. Però la raó tota sola no pot promoure l’acció, perquè són les passions i els afectes, els que mouen la nostra conducta.
Nosaltres estem atrets per aquelles coses que ens causen plaer i rebutgem el dolor. Això no té explicació, el funcionament dels sentiments és degut a la constitució original de la nostra ment.
No podem explicar totes les nostres accions per la raó, no hi ha un procés infinit en el qual nosaltres ens movem sempre per la raó. Sinó que ha de ser desitjat. Ens movem a través d’unes virtuts i deures morals.



En aquest text Hume ens parla de la moral, diu Hume que les accions humanes no provenen de la raó, sino

miércoles, 7 de abril de 2010

Projecte 4 El pensament de Leibniz


El pensament de Leibniz es pot dividir en quatre grans parts:
- La primera és la teoria de la substància: Leibniz esta d’acord amb Descartes en concebre la substància com una realitat autònoma e independent de qualsevol altre, però no esta d’acord amb el concepte mecanicista i la idea d’extensió de Descartes, ell defensa un dinamisme perquè allò que es simple no pot ser extens.
Segons Leibniz, existeixen infinitat de substàncies simples a les que anomena mònades. Entre elles no intervenen, ni es modifiquen, ni es determinen, sinó que la mònada de les mònades, que és Déu, es qui fa que en l’Univers i hagi una harmonia preestablerta.
- La segona és el tema del principi de raó suficient. Aquesta part es divideix en dos tipus de veritats que són:
• Les veritats de raó: són veritats necessàries i el contrari es impossible.
• Les veritats de fets: capten a través de l’experiència, estudi e investigació.
- El tercer tema és el problema de la llibertat: Leibiniz va defensar sempre la llibertat del esser humà per actuar d’acord a la seva voluntat, i això explica la seva teoria a la distinció entre veritats de fets i de raó.
- L’últim tema del pensament de Leibniz va ser Déu i el principi de les veritats de raó suficient: Segons Leibniz, les veritats de raó es basen en l’enteniment diví, i les veritats de raó en la voluntat divina, que ha decidit crear un món. La raó per a que Déu crearà aquest món i no un altre es que aquest món es el millor de tots els mons possibles. Després ni el mateix Déu seria lliure per a crear distintament a aquest.

Realitat exterior


De tot allò que s’ha dit, el lector percebrà fàcilment que la filosofia inclosa en aquest llibre és molt escèptica, i tendeix a dar-nos una noció de les imperfeccions i límits estrets de l’enteniment humà. Gairebé tot raonament humà es redueix aquí a l’experiència, i la creença que l’acompanya s’explica només com un sentiment peculiar o una concepció vívida produïda per l’hàbit. Però això no ho és tot: quan creiem en una cosa qualsevol de l’existència externa, o quan suposem que un objecte existeix després de deixar de percebre’l, aquesta creença no és res més que un sentiment del mateix tipus. El nostre autor insisteix en altres - i variats - tòpics escèptics, i conclou, resumint, que assentim a les nostres facultats i emprem la nostra raó només perquè no ho podem evitar. La filosofia ens convertiria totalment en pirrònics, si la naturalesa no fos massa forta per impedir-nos-ho.

En aquest text ens parla que Hume es bastant escepticista i ens parla dels límits i les imperfeccions del coneixement humà.
Per tant, el coneixement humà queda reduït a l’experiència, perquè la creença és un sentiment, produït per un hàbit de l’experiència adquirida.
Per exemple els objectes creiem que existeixen quan deixem de percebre’ls.
Per tant, Hume diu que acceptem les nostres qualitats i defectes i que utilitzen la raó perquè no ho podem evitar, es la nostra naturalesa humana.

Déu



Si totes les nostres idees o pensaments es deriven de les nostres impressions, aquest poder s’ha de manifestar o bé als nostres sentits o bé al nostre sentiment intern. Però tan poc poder es manifesta als nostres sentits en les operacions de la matèria, que els cartesians no han tingut cap escrúpol a afirmar que la matèria és totalment desproveïda d’energia, i que totes les seves operacions són exercides merament per l’energia de l’Ésser suprem. Però fins i tot si és així, sorgeix de bell nou la qüestió: quina idea tenim d’energia i de potència, fins i tot en l’Ésser suprem? Totes les nostres idees sobre una deïtat - d’acord amb aquells que neguen les idees innates - no són més que una composició de les idees que adquirim en reflexionar sobre les operacions de les nostres pròpies ments. Ara bé, les nostres ments no ens ofereixen pas més noció d’energia que la matèria. Si considerem la nostra voluntat o volició a priori i fem abstracció de l’experiència, mai no serem capaços d’inferir-ne cap efecte. I si recorrem a l’ajuda de l’experiència, aquesta només ens mostrarà objectes contigus, successius i en conjunció constant. En resum: o bé no tenim en absolut cap idea de força i d’energia - i aquests mots són irrellevants -, o bé no poden significar res més que aquesta determinació del pensament adquirida per hàbit en passar de la causa al seu efecte usual. Però qui vulgui entendre a fons aquesta qüestió haurà de consultar l’autor. Em dono per satisfet si les persones instruïdes s’adonen que hi ha una certa dificultat en aquesta qüestió, i que qualsevol que la resolgui hi haurà de dir alguna cosa molt nova i extraordinària; tan nova com la mateixa dificultat.



Segons el text Hume diu que només podem conèixer les nostres percepcions de idees e impressions.
Els cartesians afirmaven que l’energia i el moviment de la matèria provenia de Déu. Però això fa que ens preguntem d’on ve l’energia que té Déu? Sobre aquesta pregunta Hume diu que només són una composició de les idees que obtenim en reflexionar sobre el funcionament de les nostres ments.
Nosaltres no podem dir que l’energia de la matèria, prové d’altre lloc que no sigui la pròpia matèria.
Llavors ens porta a dos conclusions el fenomenisme o el escepticisme.
Hume diu que no podem conèixer la causa de l’energia, només coneixem l’efecte.
Per tant, Hume cau en un agnosticisme en que no pot demostrar l’existència de Déu.

jueves, 25 de marzo de 2010

Anàlisi de la causalitat


És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui i fals, i és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.
Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes d’aquest tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb 1’experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d’estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?
Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat.







En aquest text Hume ens parla del futur i del passat. No té perquè el futur tenir relació amb el passat, perquè una cosa que pugui passar en el futur només es basa en la probabilitat i això no vol dir que passi, però tampoc vol dir que no passi, per tant, la naturalesa pot canviar perquè podem concebre aquest canvi.
Llavors tenim que arribar a admetre que hi ha una semblança entre futur i passat en el que s’anomena qüestions de fet que es basen en l’experiència.
Estem guiats per eles costums, de que tot seguirà sent igual o que la mateixa causa farà el mateix efecte, però rés em confirma que això passi, per tant, pot donar-se el cas que d’una causa A es derivi un efecte C. Això la raó mai ho podrà explicar.

miércoles, 24 de marzo de 2010

Exercici 3 Anàlisi de la causalitat


Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.

- Comentari de text:

Hume en aquest text parla de la relació entre causa i efecte, la qual es basa gran part de la seva filosofia.
Ell diu que tota causa produeix un efecte, en aquest cas ens posa l’exemple de la bola de billar, una mourà l’altre abans de comunicar-se el moviment per la relació de causa i efecte. Per produir-se a terme això cal que hi hagi contigüitat en el temps i en el lloc, per tant, també cal que això allí succeït abans en el temps perquè així coneixerem el efecte i que fa aqueta causa. Per últim cal que les circumstàncies siguin similars per tal de produir-se el mateix efecte.
A la conclusió que arriba Hume es que aquesta llei és valida, quan hi ha contigüitat, prioritat i conjunció, però apart d’això no podem saber res més.

lunes, 22 de marzo de 2010

Exercici 2 El jo existeix?


El jo és un terme que cal tenir en compte en el temps en el que l’utilitzem, per exemple, jo no sóc el que jo era fa un any.
Ens dubte el jo canvia, perquè a ell se li afegeixen experiències, escenes, vivències i coneixements que el meu jo antic no tenia i, per tant, canvia la meva forma de pensar i pot ser d’actuar, mai tornaré a ser el jo d’abans.


Per tant podem definir el jo com un procés de desenvolupament de la ment, es canvien, imperfecte i mortal.
Només existeix el jo d’ara, el d’abans a desaparegut. El jo s’actualitza a si mateix. Quan parlem de fotos o comportaments d’abans, nosaltres solem dir que aquest sóc jo, però aquesta afirmació és racionalment incorrecta, tindríem que dir aquest era jo, perquè encara que el nostre jo vingui d’aquell “nen”, esta clar que aquell “nen” no sóc jo, aquell “nen” pensava i actuava de manera diferent i igual que el meu cos d’ara ja no és el mateix que era abans.
Cos i ment es troben units al llarg del temps, canvien i finalment moren. Per tant, tenim que dir que el jo existeix, però només el del present, no existeix ni el jo del passat ni el del futur.

jueves, 11 de marzo de 2010

Exercici 1 Descartes pag 167


“ Però, allò que fa que molts pensin que és difícil conèixer allò que és Déu, i encara el que sigui la seva ànima, és no elevar mai el seu esperit per sobre de les coses sensibles i estar tan acostumats a considerar-ho tot amb la imaginació – que és un mode de pensar apropiat per a les coses materials- que allò que no és imaginable els sembla inintel•ligible. La qual cosa és força òbvia per fet que fins i tot els filòsofs admeten com a màxima en les escoles que en l’enteniment no hi ha res que no hagi estat anteriorment en els sentits, on, tanmateix, és cert que mai no hi ha estat les idees de Déu i de l’ànima. I em sembla que els que volen utilitzar la imaginació per comprendre-les actuen com si, per sentir els sons o olorar les olors, volguessin servir-se dels ulls; i amb aquesta diferència afegida: que el sentit de la vista no ens assegura menys que l’olfacte o l’oïda la veritat dels seus respectius objectes mentre que ni la imaginació ni els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment”.

1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
Encara que sigui difícil entendre l’existència de l’ànima i de Déu fora del nostre cos, ja que no tenim proves materials de que existeixin, hem de dir que tot els que ens ofereixen els sentits no es cert, perquè les coses que olorem les captem per el nas i no per la vista es el nas amb l’ajuda de l’enteniment els que ens fan dir quin es aquest objecte, per tant, podem pensar que ànima i Déu existeixen encara que aquestes idees no ens vinguin dels sentits sinó del enteniment.

2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:

a) Inintel•ligible: alguna cosa que no pot ser pensada, perquè no tenim probes de la seva existència i no tenim ni idea de com es.

b) Imaginació: acció de la ment que ens fa pensar coses d’una manera semblants a com volem que siguin, encara que al final siguin diferents.

3. Per què diu Descartes que els sentits no “ ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment”? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.


Perquè els sentits moltes vegades ens enganyen i segons Descartes aquells que ens enganyen un cop ho poden tornar a fer, per tant, hem de dubtar dels sentits e interpretar totes les coses a partir de l’enteniment , per tal d’obtenir idees clares i distintes de les quals no pugui dubtar.

4. Compara la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima(o de la ment, o del jo) que pugui trobar-se en la història del pensament.

El pensament de Descartes es molt semblant al de Plató, ells dos afirmen la immortalitat de l’ànima. També es pot comparar amb Aristòtil perquè els dos afirmen que hi ànima i cos són dues realitats diferents i ells dos afirmen que es una unió substancial, encara que Descartes no se n’acaba de sortir gairebé, ells dos es diferencien en que Aristòtil afirma que l’ànima té tres facultats i la dels éssers humans pensa i actua moralment cosa que es diferent al pensament de Descartes, ja que aquest no afirma l’existència de diferents classes d’ànima.

5. Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos? Raona la resposta.


L’ànima segons Descartes es la ment, es el nostre món interior del qual només podem conèixer nosaltres mateixos, encara que no puguem resoldre els dubtes que se’ns plantegen podem dir que coneixem totes les parts del jo, en canvi el cos encara que sembla infinit canvia constantment, a vegades no respon o actua com nosaltres volem, coneixem moltes de les seves parts, però mai podem saber totes les seves capacitats i utilitats ja que la ment no el deixarà fer.
Per això crec que Descartes té raó.


miércoles, 17 de febrero de 2010

Existeix la realitat fora de la ment independentment que jo la pensi?


Allò indubtable es que jo existeixo, però saber del cert si la realitat que ens envolta es així o estem en un somni i res del que vivim es la realitat. Descartes fa una distinció del somni de la vigília, dient que quan estem desperts allarguem la mà i la sentim en canvi quan estem dormits res no té coherència i no veiem les coses amb claredat i distinció.
Per tant, un cop diem que no estic dormit i que jo existeixo la resta de coses tenen que existir, tant perquè la resta de persones tenen independència de mi i també afirmen que cadascuna existeix a través de l’afirmació del jo, i perquè si no fos la realitat el que veig i fos tot un somni o manipulació seria impossible somiar una cosa dins d’un somni, per tant el que veig existeix, encara que a vegades els sentits ens enganyen i a vegades veiem coses que no són així realment tenim que dir que aquestes coses existeixen perquè les veig.

jueves, 11 de febrero de 2010

Text 4- El dubte metòdic i el cogito

Anteriors filòsofs a Descartes, havien Agafat opinions i les havien donat com a indubtables.
Descartes vol descobrir la veritat a partir del mètode cartesià.
A partir d’aquí Descartes desconfia de tot el que agafem com a cert i dubta de tot allò que ens allí enganyat una vegada perquè pot tornar-nos a enganyar.
Desprès, també dubta de la realitat er la impossibilitat de distingir els somnis de la realitat, ja que el món de la vigília podria ser un somni.
Però després de suposar això va afirmar que “jo” existeixo perquè puc dubtar dels sentits, puc dubtar de la realitat, puc dubtar de les matemàtiques però no puc dubtar que estic dubtant, perquè si dubto es que penso i si penso sóc, per tant com diu en el text “jo penso, doncs jo sóc”.
Així pot afirmar la primera evidencia el jo.

martes, 9 de febrero de 2010

Text 1: Discurs del mètode


En aquest text Descartes diu que agafa quatre regles, a partir de les quals dubtarà de tot, són quatre perquè es millor la simplicitat i han de ser fàcils.
A través d’aquestes busca pogué augmentar el coneixement i no prendre allò falç com a verdader.
La primera regla es l’evidencia, la qual diu que no hem d’acceptar com a verdader res que no puguem conèixer com a evidencia que ho es. Hem d’evitar la precipitació i només comprendre amb els meus judicis allò que es presenti amb claredat i distinció.
En segon lloc hi ha l’anàlisi on es tracta de dividir les dificultats en els seves parts més simples fins arribar als elements més basics.
La tercera es la síntesis, es tracta de conduir ordenadament els pensaments des de els més simples als més complexos per arribar a les conclusions a través de la deducció.
Per últim, hi ha la revisió i enumeració on suposa la comprovació de d’anàlisis i de la síntesis. L’objectiu es comprovar que no ens deixem res.

Projecte 3


Les seves primeres influencies daten del 1663. Aquest any es trasllada a Jena a passar l'estiu. És aquí on coneix a Erhard Weigel, professor de Matemàtica i filòsof. A través d'ell Leibniz va començar a entendre la importància del mètode de demostració matemàtic per a disciplines com la lògica i la filosofia. Weigel creia que el nombre era el concepte fonamental de l'univers i les seves idees van tenir una considerable influència sobre Leibniz.

A l'octubre de 1663 regressa a Leipzig per a començar el seu doctorat en dret. Va obtenir el seu títol en filosofia per una dissertació que combinava aspectes de filosofia i dret estudiant les vinculacions entre aquestes disciplines i les idees matemàtiques que havia après de Weigel.
En la tardor de 1672, comença a estudiar matemàtica i física amb Huygens. Per consell d'aquest, Leibniz va llegir el treball de SaintVincent sobre la summa de sèries i va fer alguns descobriments personals sobre aquest tema.

Leibniz va ser triat membre de la Royal Society de Londres el 19 d'abril de 1673. Leibniz es va trobar amb Ozanam i va resoldre un dels seus problemes, després va tornar a trobar-se amb Huygens que li va donar treballs de Pascal, Fabri, Gregory, Saint-Vincent, Descartis i Sluze.
En la filosofia de Leibniz sol criticar a Descartes i als seus mètodes.
Durant la seva vida va tenir una relació epistolar amb Newton on es posaven al dia de nous descobriments matemàtics sempre critica’n el treball del altre.

miércoles, 27 de enero de 2010

¿Creieu que es pot demostrar l'existència de Déu?


Jo penso, que no es pot demostrar l’existència de Deu, perquè no tenim res de ell nomes el constitueixen, les paraules, els mites, la màgia, la immortalitat, l’impossible. Aquest ser diví com es va anomenar en el seu temps seria l’explicació fàcil a les preguntes de perquè succeeixen els fets, perquè a mi em passen coses bones i a tu de dolentes, també respon a la pregunta de on venim. Aquest “Deu” es la solució als problemes, l’esperança de viure, per arribar a tenir un fi, un sentit que expliqui la nostra existència, sense això els homes anirien desorientats per un mon ple d’injustícies que no es poden resoldre, aquesta esperança de que no s’acaba tot desprès de la mort, que la vida te sentit, que tots serem jutjats pels nostres actes, proporciona a la gent tranquil•litat. En si tot això no explica que hi hagi un Deu, tampoc el desmenteix, però si mes no sembla una invenció de l’home per explicar totes aquelles preguntes les quals no estem capacitats per respondre.

jueves, 14 de enero de 2010

Epicur a Meneceu


1 Resum de les idees principals

En aquesta carta, Epicur ens parla de la felicitat segons diferents conceptes.
Han de filosofar el jove i el vell. El vell perquè tot envellint es mantingui jove de felicitat gràcies als records passats. El jove perquè pugui ser jove i vell alhora per la seva impertorbabilitat enfront del futur.
Cal considerar la divinitat com a ésser incorruptible i feliç.
La mort no és res per a nosaltres, ja que tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació de la sensació.
Ens parla del plaer i del dolor, el plaer és el principi i el fi de la vida feliç, l’hem reconegut com a bé primer i connatural, a partir del qual iniciem tota elecció o rebuig.
Llavor no tots els dolors ni tots el plaers són bons o dolents sinó que haurem de triar-ne segons la finalitat que vulguem, perquè a vegades molts dolors els considerem preferibles als plaers, si ens donen un plaer encara més gran quan més temps hàgim suportat el dolor.

2 Títol

La meva felicitat

3 Comparació amb altres autors

Es pot comparar Epicur amb Plató, aquests es diferencien en que Plató considera la felicitat la mort, ja que per a ell ser filòsof es preparar-se per morir, perquè un cop morts anirem al món intel•ligible, on podrem contemplar la veritat que se’ns havia extret a donar-nos la vida, en canvi Epicur considera que la vida s’obté a partir del bé propi i només es pot obtenir en vida, ja que quan morim no hi queda res.
També el podem comparar amb Aristòtil, Aristòtil parla que la felicitat s’assoleix a partir de la vida contemplativa, vida d’acord amb la virtut i pensant, perquè la felicitat resideix en el terme mitja entre els extrems de l’excés i el defecte. S’assembla a Epicur però aquests parla més sobre la felicitat individual i parla dels plaers i dels dolors i que a vegades tenim que anar-hi per alguns extrems per arribar a la felicitat.

4 Explicació de les idees del text segons l’autor

En el text hi surten les bases del epicureisme. Primer comença parlant de que no hem de tenir por ni dels Deus perquè ells viuen tranquils i passen de nosaltres, ni del destí perquè tot està escrit i per últim no hem de témer a la mort perquè quan som no hi es la mort i quan no hi som hi es la mort.
També ens parla de el plaer i el dolor, hem d’organitzar els desitjos per tal de ser autosuficients per tal de satisfer les nostres necessitats més immediates i no tenir desitjos que no són ni naturals ni necessaris.
Finalment diu que reflexionem sobre aquestes teories i busquem els plaers que ens portin a la nostra felicitat.

miércoles, 9 de diciembre de 2009

Que va ser primer l’ou o la gallina?


En la pregunta: Qui va ser primer: l'ou o la gallina? La majoria respondríem que l’ou, però segons Aristòtil l'ou és un ésser en acte, mentre que en l'ou es troba la gallina en potència... és a dir l'ou pot transformar-se en un pollet. Per tant, en l'ou, es troba el pollet en potència. Quan l'ou es transforma en pollet, llavors, en el pollet es troba la gallina en potència... però és pollet en acte. Per a arribar a una determinació, la mateixa ha d'estar anteriorment en potència i existir una causa eficient que ho determini. L'ou és acte i pollet en potència alhora. No obstant això, es necessita una incubadora o gallina que covi l'ou per diversos dies perquè el pollet en potència es converteixi en pollet en acte i gallina en potència. En l'ordre del temps i el moviment de la potència a l'acte, va ser primer el pollet.

jueves, 3 de diciembre de 2009

Teories de les idees segons Plató i Aristòtil


Mentre que la teoria de les idees de Plató es transcendent de les coses i esta separada de les coses, la forma substancial d’Aristòtil es immutant a la substància.
Atistòtil nega la idea d’un món intel•ligible separat del món sensible i diu que les idees de les coses es troben en la realitat.
Aristòtil defensa un realisme, podem entendre les coses per la essència, per exemple la bellesa no existeix en un món intel•ligible sinó en les coses belles.
Plató diu que les idees eren causes de les coses, Aristòtil diu que no les explica. Plató duplica els objectes.
Aristòtil critica al seu mestre i diu que les idees de Plató no afegeixen res a l’explicació dels essers sensibles, per tant, si són l’essència de les cosses es impossible que estigui separada d’ell. Plató entén la separació de les idees i coses com un estat local i diu que com no puc accedir al món intel•ligible tot es erroni en el món sensible.
Un element que se li passa Aritòtil alhora de criticar a Plató es el demiürg, que es el missatger entre les coses i les idees.

Per mi de les dues teories trobo més coherent la d’Aristòtil, ja que es més realista i diu que la veritat es troba en el món sensible no en un món imaginari com diu Plató, aquest afirma que les idees no es poden trobar separades de les coses i trobo aquesta teoria molt més coherent que la de Plató.

miércoles, 2 de diciembre de 2009

Projecte 2




Leibniz va viure entre els anys 1646 i 1716.
Amb dos anys Leibniz va veure acabada una de les guerres europees més llargues la Guerra dels Trenta anys.
Aquesta guerra va devastar Alemanya, tant socialment com econòmicament i entre un quart i un terç de la població va morir.
Per culpa d’aquesta guerra Alemanya entra en una gran crisi de la que trigarà molt de temps en recuperar-se.
L’home més destacat durant el temps que va viure Leibniz va ser el gran music Johan Sebastian Bach que va néixer al 1685