Anàlisi de la causalitat

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui i fals, i és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.
Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes d’aquest tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb 1’experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d’estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?
Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat.







En aquest text Hume ens parla del futur i del passat. No té perquè el futur tenir relació amb el passat, perquè una cosa que pugui passar en el futur només es basa en la probabilitat i això no vol dir que passi, però tampoc vol dir que no passi, per tant, la naturalesa pot canviar perquè podem concebre aquest canvi.
Llavors tenim que arribar a admetre que hi ha una semblança entre futur i passat en el que s’anomena qüestions de fet que es basen en l’experiència.
Estem guiats per eles costums, de que tot seguirà sent igual o que la mateixa causa farà el mateix efecte, però rés em confirma que això passi, per tant, pot donar-se el cas que d’una causa A es derivi un efecte C. Això la raó mai ho podrà explicar.

Exercici 3 Anàlisi de la causalitat

Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.

- Comentari de text:

Hume en aquest text parla de la relació entre causa i efecte, la qual es basa gran part de la seva filosofia.
Ell diu que tota causa produeix un efecte, en aquest cas ens posa l’exemple de la bola de billar, una mourà l’altre abans de comunicar-se el moviment per la relació de causa i efecte. Per produir-se a terme això cal que hi hagi contigüitat en el temps i en el lloc, per tant, també cal que això allí succeït abans en el temps perquè així coneixerem el efecte i que fa aqueta causa. Per últim cal que les circumstàncies siguin similars per tal de produir-se el mateix efecte.
A la conclusió que arriba Hume es que aquesta llei és valida, quan hi ha contigüitat, prioritat i conjunció, però apart d’això no podem saber res més.

Exercici 2 El jo existeix?

El jo és un terme que cal tenir en compte en el temps en el que l’utilitzem, per exemple, jo no sóc el que jo era fa un any.
Ens dubte el jo canvia, perquè a ell se li afegeixen experiències, escenes, vivències i coneixements que el meu jo antic no tenia i, per tant, canvia la meva forma de pensar i pot ser d’actuar, mai tornaré a ser el jo d’abans.


Per tant podem definir el jo com un procés de desenvolupament de la ment, es canvien, imperfecte i mortal.
Només existeix el jo d’ara, el d’abans a desaparegut. El jo s’actualitza a si mateix. Quan parlem de fotos o comportaments d’abans, nosaltres solem dir que aquest sóc jo, però aquesta afirmació és racionalment incorrecta, tindríem que dir aquest era jo, perquè encara que el nostre jo vingui d’aquell “nen”, esta clar que aquell “nen” no sóc jo, aquell “nen” pensava i actuava de manera diferent i igual que el meu cos d’ara ja no és el mateix que era abans.
Cos i ment es troben units al llarg del temps, canvien i finalment moren. Per tant, tenim que dir que el jo existeix, però només el del present, no existeix ni el jo del passat ni el del futur.

Exercici 1 Descartes pag 167

“ Però, allò que fa que molts pensin que és difícil conèixer allò que és Déu, i encara el que sigui la seva ànima, és no elevar mai el seu esperit per sobre de les coses sensibles i estar tan acostumats a considerar-ho tot amb la imaginació – que és un mode de pensar apropiat per a les coses materials- que allò que no és imaginable els sembla inintel•ligible. La qual cosa és força òbvia per fet que fins i tot els filòsofs admeten com a màxima en les escoles que en l’enteniment no hi ha res que no hagi estat anteriorment en els sentits, on, tanmateix, és cert que mai no hi ha estat les idees de Déu i de l’ànima. I em sembla que els que volen utilitzar la imaginació per comprendre-les actuen com si, per sentir els sons o olorar les olors, volguessin servir-se dels ulls; i amb aquesta diferència afegida: que el sentit de la vista no ens assegura menys que l’olfacte o l’oïda la veritat dels seus respectius objectes mentre que ni la imaginació ni els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment”.

1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
Encara que sigui difícil entendre l’existència de l’ànima i de Déu fora del nostre cos, ja que no tenim proves materials de que existeixin, hem de dir que tot els que ens ofereixen els sentits no es cert, perquè les coses que olorem les captem per el nas i no per la vista es el nas amb l’ajuda de l’enteniment els que ens fan dir quin es aquest objecte, per tant, podem pensar que ànima i Déu existeixen encara que aquestes idees no ens vinguin dels sentits sinó del enteniment.

2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:

a) Inintel•ligible: alguna cosa que no pot ser pensada, perquè no tenim probes de la seva existència i no tenim ni idea de com es.

b) Imaginació: acció de la ment que ens fa pensar coses d’una manera semblants a com volem que siguin, encara que al final siguin diferents.

3. Per què diu Descartes que els sentits no “ ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment”? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.

Perquè els sentits moltes vegades ens enganyen i segons Descartes aquells que ens enganyen un cop ho poden tornar a fer, per tant, hem de dubtar dels sentits e interpretar totes les coses a partir de l’enteniment , per tal d’obtenir idees clares i distintes de les quals no pugui dubtar.

4. Compara la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima(o de la ment, o del jo) que pugui trobar-se en la història del pensament.

El pensament de Descartes es molt semblant al de Plató, ells dos afirmen la immortalitat de l’ànima. També es pot comparar amb Aristòtil perquè els dos afirmen que hi ànima i cos són dues realitats diferents i ells dos afirmen que es una unió substancial, encara que Descartes no se n’acaba de sortir gairebé, ells dos es diferencien en que Aristòtil afirma que l’ànima té tres facultats i la dels éssers humans pensa i actua moralment cosa que es diferent al pensament de Descartes, ja que aquest no afirma l’existència de diferents classes d’ànima.

5. Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos? Raona la resposta.

L’ànima segons Descartes es la ment, es el nostre món interior del qual només podem conèixer nosaltres mateixos, encara que no puguem resoldre els dubtes que se’ns plantegen podem dir que coneixem totes les parts del jo, en canvi el cos encara que sembla infinit canvia constantment, a vegades no respon o actua com nosaltres volem, coneixem moltes de les seves parts, però mai podem saber totes les seves capacitats i utilitats ja que la ment no el deixarà fer.
Per això crec que Descartes té raó.