Text 1 Kant

En el text Kant afirma que tot coneixement prové de l’experiència, tot s’inicia amb les impressions que provenen directament dels objectes i que captem a través dels sentits i que es converteixen en matèria del coneixement.

Cap coneixement precedeix de l’experiència i amb ella comencen tots.
Però encara que el nostre coneixement comença per l’experiència, no té perquè ser així. Podria ser un compost del que la nostra ment a captat de les impressions i de la nostra pròpia capacitat de coneixement, aquesta que no distingim fins que un llarg exercici a través de l’experiència ens ajuda a diferenciar-ho.
Hi ha una qüestió que queda vigent, de si hi ha un coneixement semblant, independent de l’experiència i de les impressions. Aquest coneixements són a priori, el contrari que els empírics que creuen en els a posteriori.

Projecte 6 Grabació de la valoració personal sobre Leibniz

Proyecte 5 Gottfried Leibniz

Aqui podeu trobar un power point resumint el meu treball sobre le filosòf Leibniz:

Gottfried Leibniz

View more presentations from papuchi.

Sobre el sentiment moral

Sembla evident que els fins últims de les accions humanes no poden ser explicats, en cap cas, per la raó, sinó que es recomanen del tot als sentiments i afeccions del gènere humà, sense dependència de les facultats intel•lectuals. Pregunti’s a un home per què fa exercici; contestarà que perquè desitja conservar la salut. Si se li pregunta llavors per què desitja la salut, respondrà al punt, perquè la malaltia és penosa. I si es prossegueix l’enquesta i es desitja saber la raó per la qual odia el dolor, no en podrà donar cap. És aquest un fi últim, que no va referit a cap altre objecte. Potser a la segona pregunta, per què desitja la salut, pugui contestar també que és necessària per a l’exercici de la seva vocació. Si se li pregunta que per què desitja això, contestarà, sense més, que perquè desitja diners. Si se li pregunta per què?, contestarà que és un instrument de plaer. I és absurd preguntar-li la raó d’això. És impossible que hi hagi un procés in infinitum; i que una cosa pugui ser sempre la raó per la qual una altra és desitjada. Quelcom ha de ser desitjable per si, i pel seu acord i conveniència immediata amb el sentiment i l’afecte humans.


En aquest text Hume ens parla de la moral, diu Hume que les accions humanes no provenen de la raó, sinó dels sentiments. El sentiment és el que serveix com a fonament de les nostres tries. La raó ens podria resoldre els dilemes morals i determinar el que hem de fer. Però la raó tota sola no pot promoure l’acció, perquè són les passions i els afectes, els que mouen la nostra conducta.
Nosaltres estem atrets per aquelles coses que ens causen plaer i rebutgem el dolor. Això no té explicació, el funcionament dels sentiments és degut a la constitució original de la nostra ment.
No podem explicar totes les nostres accions per la raó, no hi ha un procés infinit en el qual nosaltres ens movem sempre per la raó. Sinó que ha de ser desitjat. Ens movem a través d’unes virtuts i deures morals.



En aquest text Hume ens parla de la moral, diu Hume que les accions humanes no provenen de la raó, sino

Projecte 4 El pensament de Leibniz

El pensament de Leibniz es pot dividir en quatre grans parts:
- La primera és la teoria de la substància: Leibniz esta d’acord amb Descartes en concebre la substància com una realitat autònoma e independent de qualsevol altre, però no esta d’acord amb el concepte mecanicista i la idea d’extensió de Descartes, ell defensa un dinamisme perquè allò que es simple no pot ser extens.
Segons Leibniz, existeixen infinitat de substàncies simples a les que anomena mònades. Entre elles no intervenen, ni es modifiquen, ni es determinen, sinó que la mònada de les mònades, que és Déu, es qui fa que en l’Univers i hagi una harmonia preestablerta.
- La segona és el tema del principi de raó suficient. Aquesta part es divideix en dos tipus de veritats que són:
• Les veritats de raó: són veritats necessàries i el contrari es impossible.
• Les veritats de fets: capten a través de l’experiència, estudi e investigació.
- El tercer tema és el problema de la llibertat: Leibiniz va defensar sempre la llibertat del esser humà per actuar d’acord a la seva voluntat, i això explica la seva teoria a la distinció entre veritats de fets i de raó.
- L’últim tema del pensament de Leibniz va ser Déu i el principi de les veritats de raó suficient: Segons Leibniz, les veritats de raó es basen en l’enteniment diví, i les veritats de raó en la voluntat divina, que ha decidit crear un món. La raó per a que Déu crearà aquest món i no un altre es que aquest món es el millor de tots els mons possibles. Després ni el mateix Déu seria lliure per a crear distintament a aquest.

Realitat exterior

De tot allò que s’ha dit, el lector percebrà fàcilment que la filosofia inclosa en aquest llibre és molt escèptica, i tendeix a dar-nos una noció de les imperfeccions i límits estrets de l’enteniment humà. Gairebé tot raonament humà es redueix aquí a l’experiència, i la creença que l’acompanya s’explica només com un sentiment peculiar o una concepció vívida produïda per l’hàbit. Però això no ho és tot: quan creiem en una cosa qualsevol de l’existència externa, o quan suposem que un objecte existeix després de deixar de percebre’l, aquesta creença no és res més que un sentiment del mateix tipus. El nostre autor insisteix en altres - i variats - tòpics escèptics, i conclou, resumint, que assentim a les nostres facultats i emprem la nostra raó només perquè no ho podem evitar. La filosofia ens convertiria totalment en pirrònics, si la naturalesa no fos massa forta per impedir-nos-ho.

En aquest text ens parla que Hume es bastant escepticista i ens parla dels límits i les imperfeccions del coneixement humà.
Per tant, el coneixement humà queda reduït a l’experiència, perquè la creença és un sentiment, produït per un hàbit de l’experiència adquirida.
Per exemple els objectes creiem que existeixen quan deixem de percebre’ls.
Per tant, Hume diu que acceptem les nostres qualitats i defectes i que utilitzen la raó perquè no ho podem evitar, es la nostra naturalesa humana.

Déu

Si totes les nostres idees o pensaments es deriven de les nostres impressions, aquest poder s’ha de manifestar o bé als nostres sentits o bé al nostre sentiment intern. Però tan poc poder es manifesta als nostres sentits en les operacions de la matèria, que els cartesians no han tingut cap escrúpol a afirmar que la matèria és totalment desproveïda d’energia, i que totes les seves operacions són exercides merament per l’energia de l’Ésser suprem. Però fins i tot si és així, sorgeix de bell nou la qüestió: quina idea tenim d’energia i de potència, fins i tot en l’Ésser suprem? Totes les nostres idees sobre una deïtat - d’acord amb aquells que neguen les idees innates - no són més que una composició de les idees que adquirim en reflexionar sobre les operacions de les nostres pròpies ments. Ara bé, les nostres ments no ens ofereixen pas més noció d’energia que la matèria. Si considerem la nostra voluntat o volició a priori i fem abstracció de l’experiència, mai no serem capaços d’inferir-ne cap efecte. I si recorrem a l’ajuda de l’experiència, aquesta només ens mostrarà objectes contigus, successius i en conjunció constant. En resum: o bé no tenim en absolut cap idea de força i d’energia - i aquests mots són irrellevants -, o bé no poden significar res més que aquesta determinació del pensament adquirida per hàbit en passar de la causa al seu efecte usual. Però qui vulgui entendre a fons aquesta qüestió haurà de consultar l’autor. Em dono per satisfet si les persones instruïdes s’adonen que hi ha una certa dificultat en aquesta qüestió, i que qualsevol que la resolgui hi haurà de dir alguna cosa molt nova i extraordinària; tan nova com la mateixa dificultat.



Segons el text Hume diu que només podem conèixer les nostres percepcions de idees e impressions.
Els cartesians afirmaven que l’energia i el moviment de la matèria provenia de Déu. Però això fa que ens preguntem d’on ve l’energia que té Déu? Sobre aquesta pregunta Hume diu que només són una composició de les idees que obtenim en reflexionar sobre el funcionament de les nostres ments.
Nosaltres no podem dir que l’energia de la matèria, prové d’altre lloc que no sigui la pròpia matèria.
Llavors ens porta a dos conclusions el fenomenisme o el escepticisme.
Hume diu que no podem conèixer la causa de l’energia, només coneixem l’efecte.
Per tant, Hume cau en un agnosticisme en que no pot demostrar l’existència de Déu.